Excursions a cavall, passejades en barca, ermites romàniques, tir amb arc, rutes a peu per la muntanya, travesses o ascensions... Per on comencem? Doncs ben fàcil: la primera cita la tenim al santuari de la Mare de Déu de Núria, el destí de molts dels pelegrins culturals i espirituals que hi arriben atrets per la llarga tradició d’aquest santuari marià d’arrels i tradicions antigues. Visitem l’interior de l’església i descobrim la imatge de la Mare de Déu, una talla romànica de fusta de noguera policromada, datada del segle xii, i coneixem i participem d’una de les tradicions més curioses d’aquest indret: posar el cap en una olla i al mateix temps estirar una corda que fa moure i sonar una campana. Diuen que aquest exercici surrealista concedeix la gràcia de la fecunditat, s’aturen les tempestes i es cura el mal de cap. 

I després d’una dosi de cultura i tradició, i de visites de portes endins, passem al pelegrinatge esportiu i naturalista que també ens ofereix aquesta vall. Des de sortides fàcils a ascensions a cims i sortides d’alta muntanya, fins a activitats a l’aire lliure com les rutes a cavall, el tir amb arc o les passejades en barca o canoa al llac de Núria. I ja que hi som, ens calcem les botes de muntanya i ens decidim per un dels clàssics: la pujada al pic de Noucreus, una ascensió que surt des de l’alberg del pic de l’Àliga, al qual es pot pujar amb un telecabina, per estalviar-se, així, els primers 172 metres de desnivell que hi ha entre el santuari i l’alberg.

La ruta, de dificultat mitjana, ens permet veure paisatges d’alta muntanya, protagonitzats per boscos de pi negre, prats i rierols, a més dels isards, les marmotes o els voltors, que fins i tot es deixen fotografiar sempre que es tingui la paciència i la cura necessària de no espantar-los. Nou creus de ferro clavades a la roca ens indiquen que hem arribat al pic de Noucreus. Des d’aquí, a 2.796 metres d’altitud, la vista de l’anomenada olla de Núria ens deixa corpresos i amb la sensació que l’esforç de caminar gairebé tres hores per la muntanya ha valgut la pena. Potser en una altra ocasió ens animarem a fer el Puigmal, la muntanya més alta, juntament amb el Carlit, del Pirineu Oriental. 

Per dir adéu a aquest paradís natural, ens deixem captivar amb més estampes cent per cent pirenaiques, baixant a peu pel camí vell de Núria a través d’un sender que segueix el traçat de les gorges de Núria i arriba a Queralbs, des d’on agafem el tren cremallera per tornar a Ribes de Freser. Seguint les mateixes passes que fa centenars d’anys feien servir els pastors o, en el seu temps, els fugitius de la Guerra Civil espanyola, fem via cap a Queralbs.

Un cop arribats, ho aprofitem per passejar-nos pels carrerons d’aquest nucli que encara conserva la fesomia típica d’un petit poble dels Pirineus, amb cases de pedra i ermites romàniques. Aquí trobem la de Sant Jaume, del segle x. Ens impressiona especialment el porxo, amb sis arcs sostinguts amb columnes de marbre i amb uns capitells decorats amb figures humanes, animals i criatures fantàstiques. De nou al tren cremallera, ens acomiadem de la vall, amb la certesa que algun dia hi tornarem.

Des que el 1831 es va inaugurar el cremallera de Núria, que fa el trajecte entre Ribes de Freser i Núria, l’aïllament de la vall ha minvat i la zona s’ha posat a l’abast de muntanyencs i turistes. El cremallera és un tipus de tren que basa el seu funcionament en l’acoblament mecànic amb la via per mitjà d’un tercer rail, com si fos una cremallera. El de Núria i el Montserrat són els únics trens d’aquest tipus que hi ha a la península Ibèrica.