Qui no s’apunta a passar una nit màgica celebrant una festa tradicional en un poble de muntanya, a gaudir dels esports d’aigües braves, a travessar a peu un dels pocs congostos verges de Catalunya...

Mitjanit en un poblet amagat dels Pirineus. Tots els llums estan apagats i, de sobte, una serp lluminosa formada per homes que carreguen troncs encesos a l’espatlla baixa fent ziza-zagues per la muntanya. Com cada any, amb l’arribada del bon temps molts pobles dels Pirineus celebren el solstici d’estiu corrent (o baixant) les falles. Les falles són troncs o branques que preparen els joves del poble.

En un indret elevat de la muntanya, planten un pi, que és on encenen les falles i des d’on comencen a baixar muntanya avall. Un cop al poble, els fallaires encenen una gran foguera i són rebuts amb tota mena de danses tradicionals, música i begudes. El ritual, documentat des del segle xi, està relacionat amb el culte solar que antigament es feia per agrair als déus les bones collites i l’arribada del bon temps. Ens apuntem a l’agraïment i gaudim d’una nit màgica de foc, música i rialles.

L’endemà ens llevem cansats de la gresca, però amb la satisfacció d’haver viscut una de les tantes festes del foc dels Pirineus, que el novembre del 2015 han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La majoria d’aquestes festes es fan a l’estiu, com les baixades de falles de l’Alta Ribagorça (als pobles de Durro, Senet, Vilaller, el Pont de Suert, Barruera, Boí, Erill la Vall i Taüll), les falles d’Isil, les falles d’Andorra o la crema de l’Haro a Les. Només un parell, la de Fia-Faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, es fan la nit de Nadal, el 24 de desembre.

Algú, o potser la nostra veu interior, ens recorda a cau d’orella allò de carpe diem, una expressió llatina que significa alguna cosa així com aprofita el dia, no deixis passar el temps, gaudeix dels petits plaers de la vida i oblida el futur, que és incert. Li fem cas i ens decidim a gaudir al màxim del present participant en una jornada d’aventura al riu Noguera Pallaresa, considerat un dels millors rius d’Europa per a la pràctica d’esports d’aigües braves. Ens decidim pel ràfting, un esport que tracta de baixar a tota velocitat pels ràpids d’un riu amb una embarcació pneumàtica (el raft). A simple vista pot semblar perillós, però no és així. La caiguda a l’aigua no representa cap problema, ja que els tripulants van equipats amb casc, armilla salvavides i vestit de neoprè. A més, la companyia d’un monitor que sap interpretar perfectament el riu és motiu de tranquil·litat. El recorregut és emocionant, ple de sorpreses i capbussades. Sens dubte, una bona teràpia contra l’avorriment plena d’emocions fortes i descàrregues d’adrenalina. 

Ens cal una altra jornada per calçar-nos les botes de trescar i gaudir d’una excursió impressionant i vertiginosa: la travessa del congost de Mont-rebei. Es tracta d’una ruta que recorre un dels pocs congostos verges del país a través d’un camí excavat a la roca, penjat en una de les parets verticals de l’engorjat, a més de 500 metres d’altitud. Envoltats d’un paisatge aclaparador, en absoluta comunió amb la natura, avancem per aquest sender escoltant el so de les nostres passes segures i fermes, i a poc a poc les nostres preocupacions quotidianes s’esvaeixen. La ruta acaba a la Pertusa, una petita ermita penjada al capdamunt d’una roca espigada amb unes vistes magnífiques sobre el congost i el pantà de Camarasa, que queda als peus. Diuen que el millor d’un viatge no és la destinació, sinó el camí que cal fer per arribar-hi. En aquest cas, tots dos, destinació i trajecte, ens deixen meravellats. 

La següent parada d’aquest periple aventurer pels Pirineus ens porta al parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el gran espai protegit que millor representa els paisatges d’alta muntanya a Catalunya. Avui toca caminar i fruir de la natura sense més filtres que les nostres pròpies limitacions. Tenim gairebé 15.000 hectàrees de cims, rius, salts d’aigua o estanys per descobrir. I diverses maneres de fer-ho: sols, acompanyats d’un guia interpretatiu o, si és hivern, amb unes raquetes de neu als peus. Mirem on mirem, el que veiem ens fascina. Anem on anem, el que vivim no ens deixa indiferents. Dormint en un refugi, passejant per un bosc d’avets, contemplant un isard o una marmota, fent cims que freguen els 3.000 metres o anant de pícnic a la vora d’un estany...  Aquí, en un lloc com aquest, respirant l’aire més pur de les muntanyes del Pirineu, decidim que combatre la peresa és senzill. 

Per acabar, viatgem fins a la Val d’Aran, per calçar-nos unes botes de muntanya i fer el Camin Reiau de la Val d’Aran, una ruta per etapes a través dels 33 pobles de la vall, que ens descobreix els secrets més ben guardats d’aquest singular racó dels Pirineus, amb llengua, costums i cultura propis. Aquest itinerari utilitza com a base els antics senders que comunicaven els nuclis de població. Pas a pas, sense presses, coneixem un univers d’esglésies romàniques, cases de pedra, fonts i ponts medievals, rius d’aigües pures i cristal·lines, i boscos encantats. L’itinerari sencer és de 150 km, però podem optar per fer qualsevol de les 10 etapes de 15 km segons la disponibilitat de cadascú. Qui l’acabi aconseguirà un diploma, un regal i s’endurà un munt de records viscuts a la motxilla.